Un home bo costa de trobar (Flannery O'Connor, 1955)

Títol: Un home bo costa de trobar.

Títol original: A good man is hard to find.

Año de publicación: 1955.

Autora: Flannery O'Connor.

Editorial: L'Altra Editorial.

Traducció: Marta Pera Cucurella.

"I d'ençà d'aquell dia va començar a llegir la Bíblia amb una atenció nova. Va estudiar detingudament l'Apocalipsi i va començar a citar els profetes, i ben aviat va arribar a una comprensió més profunda de la vida. Va veure clarament que el significat del món era un misteri que havia estat plantejat i no es va estranyar davant la sospita que ella tenia un paper especial en el pla perquè era forta. Va veure que Déu Totpoderós havia creat la gent forta perquè fessin el que s'havia de fer i li semblava que quan la cridessin estaria preparada. En aquell moment li semblava que la seva tasca era vigilar el capellà".

La violència té quelcom de revelador: Posa de manifest allò que sovint portem d'amagat dins nostre: pensaments, emocions i pors que no havien vist mai la llum surten en tromba com un riu subterrani obrint-se pas, rebentant una paret de roca; la violència pot brollar de les fonts més impensades, saltar en els moments més inesperats. Mai he gaudit amb ella quan s'ha manifestat a prop meu; és clar que la he patit i exercit fins a cert punt, com qualsevol altre. És un fet, per més que ho detesti, que la violència pot ser útil, siguin les finalitats a les quals serveix legítimes o no; és una força que a través dels nostres cossos resol situacions. Quan algú es transforma en el seu canal, a hom li sembla ser testimoni d'una part desconeguda d'aquella persona fins al moment; una part que l'altre potser tampoc coneix de si mateix. Flannery O'Connor (Georgia, 1925) captura aquests instants en els seus contes, i els dispara cap al lector.

He llegit "Un home bo costa de trobar", recull de deu contes de la Flannery O'Connor editat per L'Altra el 2024, amb traducció de Marta Pera Cucurell. M'he endinsat en els camps de la dama del southern gothic amb cautela, temorós de rebre un tret d'escopeta des del porxo d'alguna casa, a mans d'un supervivent de la guerra de Corea, mastegador de tabac afligit per la polio. No ha sigut el cas, pero podria. O'Connor no té cap inconvenient en exposar la misèria, el racisme, la rancúnia i la ignorància de les que els seus personatges són portadors; a la vegada ens deixa veure en ells una cerca per la gràcia divina, una inclinació religiosa obsessiva. La religió en els seus contes no és gens alliberadora, més aviat sembla que es tractés d'un conjunt d'idees opressives que aprofundeixen en l' amargor dels personatges, però els ofereix una sortida a la misèria ètica en què es troben. 

Tenim el mal costum d'intentar identificar-nos amb els personatges de les obres que llegim. Volem algú a qui poder-nos agafar, algú que ens reafirmi en el nostre ego. Ens agrada trobar qualitats admirables en els personatges de ficció i dir-nos a nosaltres mateixos que som com ells. Bé, amb els personatges de la O'Connor no et pots identificar...i si t'identifiques tens un problema gros. No són personatges que puguem romantitzar: no saben estimar, ni els interessa aprendre a fer-ho; actuen amb segones intencions, són avars i mesquins; aprofiten les desgràcies alienes per obtenir un benefici propi, etc. Quan el conte acaba, tinc la certesa que continuaran comportant-se de la mateixa manera, possiblement per la resta de les seves vides, perquè no han après res; és encara pitjor, la jugada els hi ha sortit bé. O'Connor no és una autora complaent en aquest sentit, no ofereix cap possible futura redempció. Els dolents (o els portadors d'aquelles qualitats que considerem malignes) vencen i se'n surten amb la seva, i tot això passa a la vegada que s'esmenta la bíblia i es resa a Déu, sota un sol radiant, i això ho fa tot plegat encara més terrorífic. O'Connor, mitjançant la trama, porta els seus personatges a una situació extrema on es manifesta la seva substància real; fent que aquests es llevin la màscara i mostrin a on estan disposats a arribar.

En contrast amb l'anteriorment dit, cal esmentar l'enorme sensibilitat de la veu narrativa d'O'Connor, una veu omniscient en tercera persona que ens fa entendre la psique dels personatges i, fins a un cert punt, compadir-los. Ella aconsegueix passatges d'una gràcia absoluta i commovedora, quasi espiritual, tan sols per la via de descriure el que ocorre en el món material.

La por ferotge a què et prenguin allò que és teu (multiplicada a mesura que hom adquireix més propietats); el covard intent de salvar-se un mateix per la via de condemnar a un altre; la desil·lusió i pèrdua de la innocència en què resulta haver confiat en algú que et roba o et fa mal; conspirar contra un treballador desplaçat per por que et prengui la feina, i així seguir a les ordres d'una patrona dèspota i àvara. La por, la por.