Autor: Joan Perucho.
Any de publicació: 1960.
Editorial: Edicions 62.
"El castell de Pratdip era una reduïda construcció en part romànica i en part gòtica. De difícil accés, situat en el punt més alt del poble, dominava un extens territori. Abandonat des del segle XVI, les seves torres i muralles encara donaven, mig derruïdes, una estranya impressió de força i de poder. En l'actualitat, la naturalesa havia fet usurpació del domini del castell, i rares arbustacions creixen entre les pedres centenàries; nius d'esparvers i altres ocells de presa sorgien a la mirada atenta i sentimental del viatger, entre merlets escantonats i claus de volta esfondrades. Una malenconia immensa es desprenia d'aquelles naus silencioses, abandonades a la devastació lenta, però inexorable, del temps. A la nit, sota la llum de la lluna, el castell tenia un aspecte fantàstic".
Ja fa uns anys que les etiquetes, o d'allò que en diem gèneres literaris, va perdent importància dins el meu criteri a l'hora d'escollir noves lectures. És cert, però, que aquest blog va néixer amb la única i exclusiva finalitat de compartir llibres del gènere negre que m'apassionaven. Penso que, en els últims anys, la satisfacció i la sensació de plenitud que només trobava en llegir llibres d'aquesta mena també la he trobat en altres lectures que s'escapolien més enllà dels límits d'aquesta categoria (com és el cas de la novel·la d'avui). És per aquest motiu, em penso, que cada cop m'estic tornant més lax amb les lectures que m'engresco a ressenyar, i em sento força còmode en aquesta nova dinàmica. El meu atreviment a l'hora d'explorar aquests nous camins no exclou, però, que el gruix de ressenyes segueixin destinades a la novel·la negra.
Les meves lectures estiuenques han sigut, per una banda, "Solitud" (1905) de la Víctor Català, un drama rural i obra imprescindible de la literatura catalana que no té res a envejar a qualsevol novel·la southern gothic. Li ha seguit "La perla del oriente" (1993) de Jorge Ordaz, editada per Destino, un llibre a cavall entre les novel·les de mar de Joseph Conrad i les d'espionatge a l'estil de Graham Greene, ambientada a les illes Filipines en la seva última etapa sota el colonialisme espanyol. I, finalment, la novel·la que avui ens ocupa: "Les històries naturals" (1960) de Joan Perucho, un Dràcula a la catalana.
"Les històries naturals" segueix les aventures d'Antoni de Montpalau, un il·lustre naturalista els serveis del qual són requerits pel marquès de La Gralla amb la finalitat d'esclarir unes morts en circumstàncies inquietants succeïdes a Pratdip. Tots els detalls apunten a que la tragèdia és obra d'un vampir que rep el nom d'Onofre de Dip. Diu la llegenda que Onofre era un valerós cavaller del segle XIII i que guardava fidelitat al rei Jaume I. Quan el rei es va casar amb Violant d'Hongria va disposar que Onofre de Dip fos el seu ambaixador en aquelles terres. Aquest travessà els càrpats i es va allotjar al castell de la bella duquessa Meczyr. Sembla que Onofre no parà prou atenció als camperols de la rodalia, que es persignaven quan sentien anomenar la duquessa, de la qual deien que era un vrolak o vampir, i es mantenien ben allunyats del seu castell. Però Onofre es va enamorar perdudament de la duquessa Meczyr i la nit de la vigília de Sant Jordi, en la intimitat, aquesta li clavà els seus ullals al coll. Onofre no morí però el seu destí va ser encara pitjor: es convertí en un vampir. Des d'aleshores, amb periodicitat, el seu cadàver vivent torna dels càrpats per reivindicar els seus drets sobre la vila de Pratdip.
Montpalau accepta el repte que el marquès li encomana i, acompanyat del seu xofer Amadeu, el doctor Samsó Corbella, el canonge Matons, el filòleg Garriga i l'escèptic Segimon Ferrer, intentarà trobar la causa de les morts i posar-hi llum als sinistres esdeveniments, armat de la seva racionalitat i pragmatisme. Potser un dels aspectes més curiosos i interessants de la novel·la és la manera en què el coneixement científic del naturalista i dels seus col·legues conviu amb els elements sobrenaturals i llegendaris que desafien aquestes mateixes lleis. Perucho reconcilia, mitjançant la literatura, aquestes dues perspectives oposades.
La barrera entre la realitat i la ficció també es difumina si atenem els personatges. En les seves pàgines, interactuant amb personatges ficticis com Montpalau i els seus amics, també hi trobarem al compositor Frédéric Chopin; Ferdinand de Lesseps, qui va ser Cònsol de França a Barcelona; el capità de l'exèrcit isabelí Prim i Prats i molts més. El fets s'emmarquen a la primera guerra carlina atès que es fa esment d'esdeveniments històrics com el setge de Ripoll o la caiguda de Berga el 1840, un fet que marca la victòria de l'exèrcit isabelí davant de les tropes carlistes fidels al general Ramón Cabrera (Cabrera també té la seva aparició dins aquesta història). La història succeeix, doncs, en una etapa convulsa del país, plena de bandits i de soldats d'un i un altre bàndol. Aquesta integració entre personatges i esdeveniments històrics i el món de la ficció, podriem dir que és un tret característic del Joan Perucho.
La novel·la és accessible, escrita amb una prosa hàbil, lleugera i molt centrada en l'acció i el curs dels esdeveniments. Una forma d'escriure força similar a com se solen relatar les gestes en les novel·les de cavalleries. Els personatges són estirats, senyorials fins a la caricatura i, precisament a causa d'això, quan el sentit de l'humor apareix a la narració ho fa de sobtada i encara fa riure més. Això sí, els protagonistes són una colla de setciències molt donats a fer dissertacions científiques que, en moltes ocasions, s'escapen al lector. També es fan referències a científics i naturalistes de l'època, tanmateix a llibres i tractats de ciència estranyíssims. És el petit repte que ens posa el Perucho, però ho acceptem de bona gana.
Llegir a Joan Perucho a l'estiu té quelcom de refrescant. Ambdós conceptes casen molt bé i, veritablement, es tracta d'un entreteniment d'allò més enriquidor.
Comentarios
Publicar un comentario