Torn de nit (Agustí Vehí, 2012)

Títol: Torn de nit.

Any de publicació: 2012.

Autor: Agustí Vehí.

Editorial: Editorial Alrevés (crims.cat).

"Les úniques tres telefonades, en dues hores de servei, corresponien a un captaire conegut, quasi de plantilla, que s'havia adormit en un caixer automàtic i que en roncar havia espantat una noia; dos acompanyaments a la farmàcia de guàrdia, primer un xumet i, més tard, uns bolquers, i una queixa per un aparell de ràdio amb massa volum. El mes de desembre, en la seva nit número divuit, era fred, un pèl boirós i obertament solitari".

Poques coses poden comparar-se a la lectura d' una novel·la divertida i hilarant quan hom travessa moments tristos i difícils. De vegades necessitem de lectures lleugeres, que ens ajudin a passar la estona i a sostenir situacions indesitjables i inevitables de la millor manera possible. En aquest sentit, recórrer a allò que coneixem com a literatura lleugera no és només vàlid sinó fins i tot necessari en certs moments. L'única cosa important, com sempre, és que estigui ben escrita i que, dins de la seva lleugeresa, sigui de qualitat.

Un bon exemple d'això és "Torn de nit" d'Agustí Vehí, una novel·la curta ambientada a la regió de l'Alt Empordà, comarca on també va néixer l'autor del llibre. El figuerenc compartía un altre aspecte en comú amb els seus personatges: ell també va pertànyer al cos de la Guàrdia Urbana, a més de la seva activitat universitària com a doctor en Història. Vehí escriu per tant des de l'autoconsciència, amb un to autoirònic, tant pel que fa a l'oralitat dels personatges (moltes vegades l´humor es desprèn de la forma de parlar d'aquests, sense que calgui que passi res més) com per la forma de reaccionar davant de determinades situacions i de relacionar-se entre ells. 

"Torn de nit", tot i tenir elements propis de la novel·la negra, no encaixaria bé dins del cànon pur. Es tracta, més bé, d'una comèdia amb un protagonista col·lectiu: el torn de nits de la Guàrdia Urbana del poble de Vilaclara. L'argument no es correspon amb quelcom lineal com s'acostuma a esperar, amb l'habitual inici, nus i desenllaç, sino més bé amb un seguit d'anècdotes fragmentades i absurdes que s'encadenen. Aquí es posa de manifest la malaptesa dels personatges, que sovint compliquen petits problemes fins a nivells insospitats en comptes de resoldre'ls. Aquests "cavalls lents" a la catalana són en Palomu, en Nicetu, en Marcel·lí, la Jennifer i en Codipenal.

La novel·la està dividida en vuit capítols, i cada capítol narra les peripècies ocorregudes en una jornada laboral, on mai passa res greu i alhora cadascuna és més desastrosa que l'anterior. El lector arriba a preguntar-se com s'ho fa aquesta gent per complicar-se tant la vida però, això sí, es fa un fart de riure i arriba a desenvolupar un afecte autèntic per aquella fauna. A més, durant el curs de la història hom troba petites subtrames igualment bojes: una àvia que fa motocross i es dedica a cardar les flors que planten els de Parcs i Jardins; un bar on es fa una conferència internacionals sobre el carajillo; o la història del Cocotero Loco, un local cubà on en Nicetu va inicialment a posar ordre i on acaba rememorant els temps del seu besavi a la Guerra de Cuba de 1898 i revivint el seu amor pels boleros.

"Torn de nit" troba el seu origen en un conte anomenat "Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol", que ve incorporat dins la segona edició del llibre i està protagonitzat per Marcel·lí. Llegir a Vehí fa pensar en quina sort tenim de poder-nos riure, fins i tot quan el temps no acompanya...